Joaquim Jordà no ha mort!

Joaquim Jordà no ha mort!

24 de Juny de 2006: Joaquim Jordà mort a Barcelona als 70 anys d’edat.

Quan vaig saber que Joaquim Jordà havia mort, una mena de vuit intern es va apoderar de bona part del sector cognoscitiu de la meva ment, em vaig quedar en blanc.
Des de l’amplia retrospectiva que va dedicar el Macba fins el numero especial de la revista Nosferatu, començàvem a olorar alguna cosa sobre el seu estat de salut, sobretot coneixent el seu rebuig pels tractaments de quimioteràpia, però just en el moment que vaig sentir pel televisor la noticia, em costava creure el que deien. El cinema i jo mateix ens quedàvem orfes. Després vaig plorar.
Ara ja fa uns tres anys vaig començar a investigar amb fervor la vida de Jacint Esteve Grewe, amic i col•lega de Joaquim Jordà, i protagonista del film del propi Jordà El encargo del cazador. Personalment sentia una forta vinculació amb aquests dos cineastes, hi havia moltes coses en la seva manera de veure el món (tot i que entre ells era bastant contraria) que em sentia identificat, fins i tot havia arribat a sentir alguna sensació propera a la pseudociència.
En aquell instant temporal que semblava congelar-se, em va venir a la ment una sèrie d’imatges. Recordava en Jordà pels carrers de Girona dirigint-se al taller de cinema que organitzava Àngel Quintana, l’ultima presentació de Numax presenta... a la filmoteca, però sobretot les seves pel•lícules. Al cap de pocs segons, ja em sorprenia de la vigència i presència del seu deix, de la seva anima. Per dins vaig pensar, no ha mort!
Joaquim Jordà, a banda del cinema, va desenvolupar una important tasca com a traductor de llibres, d’entre els quals m’agrada recordar el llibre de Viktor Sklovski Cine y lenguaje, que tot i no ser dels més coneguts, desenvolupa un pròleg al més pur estil Jordà. Per altre banda, també va mantenir una important faceta com a crític cinematogràfic, entre altres publicacions, per la revista Nuestro Cine, on en un dels números, a través del seu company Carles Duran, destapava l’ideòleg de l’Escola de Barcelona, moviment on va començar la seva filmografia, precisament al costat de Jacint Esteve amb el llargmetratje Dante no és unicamente severo, que deixava alguns punts sobre el que havia de ser la modernitat al cine espanyol, entenent que el Nuevo Cine Espanyol, responia a una mirada mesetaria que mirava enrera.
El cine de Jordà sempre ha caminat cap endavant, aportant nous conceptes, nous punts de vista, nous llenguatges, i fins i tot s’aprecia en el fris de la seva pròpia filmografia.
Després de Dante no és unicamente severo, va dirigir Maria Aurelia Capmany parla d’un lloc entre els morts, on juntament amb Carles Duran s’involucren en una conversa sobre la novel•la de Capmany. La cinta esta impregnada de llibertat creativa, senyala la frontera entre la ficció i el documental, la reconstrucció, la memòria històrica i el valor dels símbols.
L’any 1980, la empresa Numax tancava, deixant una bona pila de treballadors sense feina, el pot que va quedar per repartir-se entre tots, si no recordo malament, era de 600 mil pessetes, una xifra que al dividir quedava amb una quantitat ridícula. Amb aquests diners li van oferir la possibilitat de rodar una pel•lícula sobre la situació dels treballadors, i així sorgir Numax presenta..., film que al 2005 faria la segona part, reprenent els personatges vint anys després a Veinte años no es nada. A Numax presenta..., es destapa el Jordà de militància política, amb un film que respira a organització de les idees, lluita i pressió del poble contra els estaments que ens regulen, i un cop més, innovant, creant un gènere molt particular que agafaria empenta uns anys després.
A mitjans dels anys noranta, Joaquim Jordà pateix una embòlia cerebral, que deixant de banda les seqüeles que li originar, el portar a fer la que potser ha estat la pel•lícula més comentada i alabada, Mones com la Becky. Un relat sobre la bogeria, a través dels estudis d’un doctor que amb d’imatges aconseguir canviar el temperament d’una mona i vol aplicar-ho com a teràpia per esquizofrènics. Un film on destapà un part de la seva vessant més provocativa i que ja ha quedat com un títol imprescindible de la historia del documental a Espanya.
Dos anys després estrena De nens, un film inspirat en el llibre d’Arcadi Espasa Joc de nens, on Jordà apunta, dispara i destapa contínuament sobre la patètica situació de la justícia, el debat moral sobre el pedrastra i la poca credibilitat i professionalitat dels actuals periodistes i cadenes de televisió.
Possiblement De nens sigui el film on Jordà tenia més elements al seu favor. Havia estudiat dret, de manera que coneixia bé els límits legals, i el funcionament d’un judici, vivia al barri del Raval (barri d’on s’origina el conflicte del film), posseïa una mirada madura i sàvia, neta de imposicions ideològiques o influències i sentia el suport de les noves generacions i l’admiració dels antics. Quan tots aquests punts conflueixen, es nota.
Totes les seves pel•lícules van aconseguir lligar a un públic jove, dinàmic, amb coses a dir, inconformistes, radicals en certs aspectes, a convidar a pensar. El seu record ens ha de fer sentir lliures, però no només per desentendre conceptes, sinó per denunciar i deixar constància de tot allò que volem dir.
Aquest esperit molts l’hem après de les seves pel•lícules, perquè en elles esta capturat, la seva transparència com autor. A deixat impregnades les seves obres de pensament, ímpetu i immortalitat.

Albert Pons