Shirey Temple D'Antoni Padros

-L’historiador Carlos Heredero, va fer un curs sobre la historia del cinema espanyol, en un moment, mentre parlava del film de Luís Buñuel Tristana, va fer un punt i apart per explicar que entre els forats de la industria, es consolidà una etapa basada en una activitat experimental amb molta activitat. El nom que l’abanderava era Antoni Padrós i el seguien algunes pel•lícules de Ricardo Franco o Adolfo Arrieta. Allà em vaig donar compte de la verdadera transcendència artística que te el teu cinema,...

- Si, de fet es molt curiós, ja que amb els anys, m’he trobat amb llibres de ficció on els personatges van a veure les meves pel•lícules, critiques a la revista Cahiers du cinema i un pilot d’anècdotes,... Es molt curiós, i a més aquí Terrassa son molt pocs els que em coneixen, quasi bé diria que son quatre els que em coneixen; però es una historia que ja m’interessa, estar aquí Terrassa, passar desapercebut..
Jo soc una mica com una rateta de sagristia que vaig fent la meva i s’ha acabat. Haig d’estar conforme amb el que faig, desprès hi podran estar amb contra o a favor, es igual, m’importa un pito, jo sempre faig el que m’agrada. Jo treballo per mi, si al públic li agrada fantàstic, extraordinari...!

-Les teves pel•lícules van conviure amb moviments, com l’escola de Barcelona, que buscaven una remodelació del llenguatge, però en certa manera no van arribar més enllà de copiar els francesos i reflectir un públic molt reduït.

- Jo penso que es pot fer cine de tot tipus, però es clar, jo he sigut una mica inconscient en el meu cinema. No seguia cap norma establerta, ni cap llei escrita; jo feia el cinema que em sortia de dins i prou. Ni l’escola de Barcelona, ni nose que... L’estètica de l’escola de Barcelona era burguesa i prou. I jo fugia una miqueta de tot això. Jo era de Terrassa, fill de treballadors de fabrica i volia fer cinema; fins llavors pintava i tot plegat vaig decidir fer cinema.

-Perquè aquest canvi?

- Vaig voler ampliar la limitació dels quatre llistons de un marc i vaig pensar que el cinema era lo més adequat. Pero, es clar, llavors jo ho feia tot. Maquillava als actors, els pintava, feia els decorats, ho feia tot, era un home orquestra una miqueta. O allo que diuen un deus ex machina.

A vegades pensava, masses coses agafes, però me’n sortia; passava les meves angunies però me’n en sortia. I penso que si vols fer cinema has de tenir la capacitat d’abarcar-ho tot. Al venir del mon de la pintura, ja sabia que era un layout, un fons, ..., saps encuadrar, que per mi es molt important. També havia de supervisar el vestuari, etc.. i llavors com que ja estava segur i tranquil, ja podia començar a rodar.

-Al supervisar tots els aspectes de la pelicula, no et suposava ser lent?

- No, no! El rodar era ràpid perquè només feia una presa i prou. No hi havia descartes. I si s’equivocaven, s’equivocaven. A mi hi ha una cosa que m’agrada molt, que es un personatge de ficció que diu coses i tot plegat s’equivoca, com em puc equivocar jo parlant amb tu. Llavors perquè no es poden equivocar a una imatge.
A més jo no em podia parar, jo no podia perdre una jornada. Tenia la càmera llogada i els diners justos per aquell rodatge, no em podia arriscar.