11ª Mostra de cinema africà de Barcelona per Maria del Mar Vila

Del 30 d’Octubre al 8 de Novembre es celebrà a Barcelona l’onzena mostra de cinema Àfrica de Barcelona, que en la present edició ha comptat amb una interessant retrospectiva sobre el cine marroquí, on a banda d’una selecció de curtmetrages produïts per Marroc, s’ha projectat el segon llargmetratge de Kamal Kamal La symphonie marociane, un film que tot i mantenir unes bases narratives poc transgressores posseeix algunes escenes d’especial interès, sobretot pel treball de muntatge, realitzat pel mateix Kamal; Ici et là de Mohamed Ismael, un film molt proper a algunes peçes del nostre cinema espanyol, que s’aproxima massa al llenguatge televisiu de tele sèrie sobretot respecte la planificació; Le regard, opera prima de Tour-Edime Lakhamari i Tarfaya de Daoud Sabed.

A banda d’aquest homenatge al cinema del Marroc, la pròpia mostra de cinema Àfrica a ofertat la possibilitat de visonar una sèrie de films que sense cap mena de dubte es troben en un difícil estat de distribució i exhibició al nostre país, sobretot per qüestions de procedència versus industria, una assimilació de conceptes que no només es troba a les sales comercials sinó que els propis festivals i mostres de cinema el duen a terme en la vessant menys global del terme.
Alguns dels films més destacats han estat: Caramel de Henri Duparc (Costa d’Ivori i Costa de Marfil), Les saignantes del director camerunès Jean Pierre Békolo, Max and Mona de Teddy Mattera (Sudàfrica), Un matin bonne heure de Gahité Fofaza (Guinea), Nosaltres del director de Senegal Moussa Touré, un film que juxtaposa la cultura catalana amb la maliana, i Zimbawe, de la liberation au caos de Michael Raeburn (Zinbawe).
Queda clar que el cinema del continent africà continua sent el gran desconegut. Mentre el públic europeu i nord-americà comença a mostrar interès pel cinema chinès (Zahn Yimou, Ang Lee, …), japonès (Takeshi Kitano, Takashi Miike, Shoei Imamura, …) coreà (Kim Ki Duck, Parck Chan Wook, Kim Ji Woon, ..) entre altres filmografies asiàtiques, els autors i films procedents d’Africa continuent estant en un estat d’ignorància i no participen del equilibri cultural. Possiblement l’últim film de producció africana que ens ha arribat a la cartellera va ser l’interessant film de Ousmane Sembene Moolaadé. Ara bé quan es tracta de coproduccions les coses canvien substancialment, així doncs la majoria dels casos que ens aproximem a la cultura cinematogràfica africana és de la mà de les produccions americanes, franceses, espanyoles, o austríaques, que en els últims anys ens han arribat un bon nombre de títols, des de In my country de John Boorman fins a La pesadilla de Darwin de Hubert Sauper. Ara bé, també és interessant que ens parlin els cineastes que viuen el dia a dia de la seva realitat i conseqüentment que existeixi un públic que ho vulgui escoltar.