El terrorisme domèstic d’Antoni Padrós al cinema independent de l’espanya dels anys setanta de Mery Cuesta

Tenint en compte que no ha tingut la mateixa difusió, i per tant, repercussió, respecte la majoria d’estudis sobre cineastes que darrera tenen una editorial amb capacitats d’execució publicitària, aquest estudi sobre el director de Terrassa, Antoni Padrós, requereix especial atenció i és meritori de reivindicació. En primer lloc, cal subratllar que es consolida com el primer volum dedicat íntegrament al director, dada curiosa tenint en compte que la primera obra Alice has discovered the napalm bomb ens situa a 1969, i per altre banda, el mimetisme ideològic entre l’obra de Padrós i el present volum, juntament amb l’invisible circulació i latència que ambdós textos han trobat en la menyspreada historia del cinema català. Una sèrie de casualitats i rareses que el converteixen en un plat exquisit per aquells que busquen l’excepció entre els particulars.

Des de Veronica L, una dona al meu jardí (1990), ultima pel•lícula de Padrós, han passat quinze anys; període on cap teòric cinematogràfic català ha abordat un estudi, a excepció de la insistència i recolzament del cine club d’enginyers, el reportatge televisiu Crònica d’una mirada i l’article d’Eugeni Bonet i Juan Bufill Antoni Padrós entre las sombras.
L’encarregada d’esculpir sobre paper la vida i obra de Padrós, ha estat Mery Cuesta, nascuda a Bilbao l’any 1975, actualment critica d’art al suplement cultures de La Vanguardia (Mucha policia, poca diversión, Txema salvans. Fotografies que son exploraciones. El porno como sello), la revista de cultura Lateral (“Tecnologia y delirio en el arte”), la revista Sublime, neo2 i critica de videoclips a Travelling.
Cuesta, estudia Belles arts i realitza el doctorat en historia del art, amb una tesis titulada “Cine de experimentación artística en la España de los 70”, estudi que li obre camins d’investigació i que al finalitzar-lo es desplaça a Girona per desenvolupar un master en comunicació i critica d’art. Allà escriurà el present volum.
Convençuda de la seva feina, el presenta al Premi Espais a la crítica d’art, i guanya. Així, aconsegueix editar l’estudi i donar-li vida publica. Tal com va passar amb les pel•lícules de Padrós, el llibre ha transitat un camí d’excepció fins arribar a les mans del lector; aspecte que un cop més, ens porta a reflexionar sobre la tasca de certes entitats governamentals i sobretot l’acceptació social de les formes clàssiques i la falta d’interès per determinats cineastes amb pretensions més avantguardistes que no pas conservadores.
El plantejament estructural del llibre resulta bastant ortodox, ja que parteix d’una formula molt propera al esquema numèric i es desenvolupa sota un caràcter focalitzador-, iniciant la narració descrivint superficialment el panorama cinematogràfic experimental independent espanyol als anys setanta (titulat Alguns esbossos per a una publicació sobre les pràctiques fílmiques independents a l’Espanya dels setanta), i a mesura que avança, la temàtica s’acota fins a tractar en particular les obres de Padrós, estudiades segons l’ordre cronològic. Finalment, les conclusions, on Cuesta estableix la declaració d’intencions i acompleix les Consideracions finals del llibre.
L’estructura inductiva aconsegueix que el lector s’introdueixi amb interès dins l’estudi, i es pugui deslliçar per les pagines sense necessitar relectures o topar amb forts canvis tonals o temàtics que desviïn el discurs, així com també evita referències intelectualoides amb pretensions “anti-populars” i gratuïtes, seguint una coherència amb el caràcter quotidià i d’apropament de Padrós.
Les intencions de Cuesta son clares i ben definides, a pesar que al construir un anàlisi cronològic, deixa de banda el traç de denominadors comuns, tant temàtics, de referents històrics, com en relació als vincles existents entre altres cinemes i cineastes.
A diferència de l’estructura, la prosa utilitzada, conté una mirada anàrquica, critica i en certs moments atrevida, tant en el vocabulari, com en la construcció de les frases, que pretenen fugir del estudi arquetípic, per enrailar-se en un to postmodern, metafòric, de sensació, pop i familiar, que deixa clar que el llibre ha estat escrit al 2003.