Noche de vino tinto de José Maria Nunes (1966)

“No lo hice, eso, a lo que titulé Noche de vino tinto para decir algo. No se me ocurriría jamás utilizar el cine para decir cosas. El cine como medio no sé lo que es.
Tampoco sé lo que es el cine. (...)
Y escribo con miedo esto en que parece ser que intento hablar de mi Noche de vino tinto; porque no se escribir como se debe escribir. Ni hacer cine como se debe hacer.
Si se escribir lo que quiero decir.
Y sí se hacer cine; como quiero hacerlo.
Con libertad. Mi libertad. Sin presiones de grupo, sin tendencias, sin propósitos de rebeldía, sin intenciones, sin actitudes, sin posturas reflejas.

Supero mi miedo con lo que creo que podría definir como mi honestidad.”
Aquest fragment el va escriure el mateix Jose Maria Nunes per la revista especialitzada Nuestro Cine, en l’any 1966, en un numero dedicat als nous cinemes a Catalunya. En aquest text estableix una petita declaració d’intencions, on es presenta al seu sempre estimat públic i traça alguns punts sobre Noche de vino tinto.
Personalment sento una forta admiració per Jose Maria Nunes. Quan un mira una pel•lícula seva o llegeix un text; el sents parlar. No hi ha dubte que darrera de qualsevol discurs o text que ell construeix ho fa amb la llibertat de la bondat, amb transparència i amb passió.
En les pel•lícules de Nunes els protagonistes parlen amb l’espectador, estableix un llenguatge didàctic que situa al receptor en un moment de reflexió y de buscada interior, que en definitiva, respon a la pròpia buscada de Nunes, o sigui a el perquè ell fa pel•lícules. Per fer-nos ser més bones persones, per ensenyar a estimar als altres, per demostrar que dins de tota aquest caos tèrbol i confús que és la vida sempre hi haurà algú que et vol ajudar i que te ganes d’estimar-te i de que l’estimis. Quan Nunes aconsegueix transmetre aquest discurs es quan es sent realitzat i es quan fa el millor cinema.
Per tant, no es de estranyar que la seva mirada sigui tan personal, de sensibilitat anarquista, romàntica, rebel, humanista i provocativa. Trets que quan es reuneixen en una mateixa cinta deixen clar i amb rigor de execució que Nunes es un autèntic autor i que per sobre de moltes coses estima al cine.
Noche de vino tinto fou la seva cinquena pel•lícula, després de la recent restaurada per Ferran Alberich, Mañana...(1957), No dispares contra mi (1961), La alternativa (1962) i Superespectaculos del mundo (1963) i possiblement fou el film que li donà un cert reconeixement en el panorama cinematogràfic i comercial.
El film narra la historia de un home i una dona que es troben de bar en bar pels carrers del Raval barceloní, i decideixen gastar tot el que tenen prenen vi per les tavernes que es trobin obertes. Aquest viatge pels carrers estrets de la ciutat comtal es convertirà en una excusa perquè ambdós es coneguin, parlin sobre els seus problemes i reflexionin sobre la vida, la societat i l’amor.
Nunes escollí a Serena Berganao i Enrique Irazoqui per protagonitzar aquest film, una elecció curiosa tenint en compte que Irazoqui venia de fer El evangeli segons San Mateu de Pier Paolo Pasolini, i després es convertiria en un borratxo de carrer sense rumb.
Es dificil parlar d’una pelicula en comncret de Nunes, ja que la virtut de la seva obra es troba en ell mateix. Tot i aixo, sense cap mena de dubte Noche de vino tinto es un film transcendental, una peça que estableix una bona base pel futur del cinema català i que es meritòria de revisió.
Gràcies Nunes.