Pickpocket (El carterista) de Robert Bresson por Albert Pons (en catalán)

Si observem la cartellera actual, ens trobarem amb dues pel•lícules que més enllà de la temàtica, coincideixen amb molts aspectes amb Pickpocket de Bresson: Oliver Twist de Román Polanski i El niño de Jean Pierre i Luc Dardenne. Per una banda, la aproximació a Dickens ens introdueix al món dels carteristes, a la vegada que en un cert to metafòric estableix una forta connexió amb el nostre present polític i social a través de la crítica a la justícia, etc.. En el cas del El niño, els germans Dardenne, a més de plantejar la mateixa temàtica, deixen la cinta impregnada de referències al film de Bresson, tant en el plantejament estructural del guió, com en la posta en escena. Així doncs, sembla un bon moment perquè tots els cinèfils revisem aquesta gran obra del cinema, que a banda d’impulsar la nouvelle vague francesa, queda clar que encara manté la mateixa força, el mateix interès dramàtic i que tot i estar realitzada l’any 1959 continua estan al punt de mira que projecta el cinema actual sense patir la lapida temporal.

Com tots els films de Bresson, Pickpocket és una peça radical, sobretot si tenim en compte el context històric en que es desenvolupa i la evolució estètica que les avantguardes cinematogràfiques dels nous cinemes estaven emergent a Europa. Amb aquest film, Bresson aconsegueix culminar el que molts cineastes buscaven des de l’inici de la modernitat amb el neorrealisme italià, i que inclòs avui dia s’intenta aconseguir: juxtaposar una historia realista, amb certs tons quotidian s, amb una estructura dramàtica que contingui idees metafísiques, dubtes existencialistes, etc… procurant anar més enllà de la simple anècdota. Aquest era el mode més eficaç de reivindicar una temàtica molt sovintejada en aquell període, que la podríem anomenar com la alliberació personal humana versus la inèrcia de la societat moderna, i que cineastes com Antonioni, Polanski o Bergman, també van voler reflexionar.
Pickpocket es troba al mig d’una hipotètica trilogia bressoniana formada per Un condenado a muerte se ha escapado (1956) i El proceso de Juana de arco (1965), en un moment on la seva filmografia ja començava a apuntar ben alt, sobretot a partir del seu segon llargmetratge Las damas del bosque de Bolonia (1945).
El film, basat en Crim i càstig de Fiodor Dostoyeski, ens narra la historia d’un jove de París als anys 50, que roba sense necessitat, tan sols per sentir-se important i que com succeïa amb Raskolnikov, acaba tractant els robatoris de carteres, bolsos, etc.. com un art. Tot i que al establir una forta amistat amb una noia que coneix al visitar la seva mare malalta, fan brotar altres habilitats del personatge per mantenir l’anonimat dels seus actes.
Per explicar aquesta historia, Bresson es deixa portar per la seva manera de veure l’art cinematogràfic, una mirada molt particular, que clarament situa les seves pel•lícules en l’espai que coneixem com cine d’autor. Una estètica de lo auster, de la renuncia d’elements escènics, de la sobrietat, de lo essencial i la depuració, sense utilitzar aquests elements d’una manera gratuïta o tan sols de sensació, sinó que tots aquests focalitzen directament cap a la complementació ambiental i dramàtica de la trama, ajudant a definir el perfil psicològic del personatge i a subratllar els moments més transcendentals en l’espectador. Com deia el mateix Bresson: “No s’han de fer imatges belles, sinó imatges necessàries”.
Aquest art de la renuncia passa també per l’elecció de decorats foscos, actors no professionals, certa fredor en els moviments dels personatges, neutralitat en el to dels diàlegs, el•lipsis temporals en els moments on la trama no avança (de forma que s’encadenen acció rera acció, i dóna la sensació al espectador que han passat moltes coses amb poc temps), la renuncia al maquillatge com a tret definitori del personatge i un vestuari senzill.
Tot i que sembla que actualment el cinema esta anant cap a altres direccions, contínuament ens trobem amb films que posseeixen molts elements de les pel•lícules de Bresson i casualment quan evoquen aquest estat de reminiscència el film es troba en bon estat. Així ha succeït amb Las horas del dia de Jaime Rosales, amb la major part del la extensa filmografia de Abbas Kiarostami, i sobretot (entre molts altres) amb el cinema dels germans Dardenne.
Així doncs, podem considerar Pickpocket com una peça continguda, amb personalitat pròpia i digne del més coherent llenguatge cinematogràfic. Tot una joia narrativa i visual que espero que aquest escrit serveixi perquè algú es doni el plaer de revisar-la.

Albert Pons Martinez