¿Traductores on-line? paso.

Mejor me busco una web en inglés, que eso si lo entiendo

adf: pones ese escrito en cada blog que ves en internet en alguna lengua que no puedas entender ? Debes tener mucho trabajo.

(La parte donde pataleas y no quieres usar el traductor online dice mucho de ti. Dice: no me van a humillar estos catalanes! No voy a pasar por el aro y voy a dejarles claro que lo que tienen que hacer es escribir EN ESPAÑOL, que eso sí que lo entiende todo el mundo!!!).

Supongo que si alguna vez llegas a un blog en danés, holandés, alemán, ruso o polaco, tu reacción será la misma: agredir verbalmente a su autor por haber usado su lengua materna.

Muy loable :)

Durante bastante tiempo, he ido a Cataluña a trabajar un par de semanasa al año. Me gustan, me interesan y se me dan bien los idiomas, de modo que entiendo relativamente bien el catalán. He llegado a vivir una experiencia que determinada gente no entiende: mantener una conversación en la que mi interlocutor hablaba catalán y yo hablaba castellano. Ambos nos sentíamos cómodos y si algo no le entendía se lo decía y él me lo explicaba en español. En la mayoría de las ocasiones, sin embargo, una mesa entera de comensales cambiaba el idioma de la conversación en deferencia a mí, que era el único castellanoparlante, hasta que yo les pedía que hablasen en catalán, que para nada me molestaba. Ambas situaciones me parecen muestra de civismo y de aceptación de las diferencias.

Objetar algo a un blog bilingüe es poner objeciones a las personas que lo son. Si el blog te interesa -y por tanto la persona y las ideas que están detrás de él- existen varias soluciones:

- Leer y entender lo que puedas.
- Pasar de los artículos que no están en tu lengua y disfrutar el resto.
- Usar un traductor on-line.
- Mosquearte y no volver a la página en cuestión.

La última solución es la única que no soluciona, pero...

(Mercè: Tienes una habilidad especial para que tus artículos generen discusiones sobre cosas marginales, hija. Un día haré una lista y te la mandaré.)

Yendo a lo que creo que es el tema del artículo, y precisamente porque me considero muy abierto a la diversidad, lo que no acabo de entender de mis amigos catalanes es ese afán por definirse como tales. En un mundo cada vez más único, el empeño en aportar más siglas o en dibujar más líneas no me parece positivo, sino todo lo contrario. No digo que no sea un derecho defender la propia nación (me arrearán por esto), terruño, patria chica o como se quiera llamar. Supongo que son cosas que vienen de atrás, y que parte de esos sentimientos son en ocasiones una forma de "afirmarse frente a".

Pero me temo que en muchas ocasiones determinadas luchas son más que eso: politiqueos que satisfacen ambiciones personales de relevancia, cuando no sirven a determinados intereses más oscuros. Me parecería mejor si alguien me convenciera de que esas cosas realmente sirven para conservar la propia cultura, y las propias formas de vida frente a la unificación igualadora.

Catalunya és una nación históricamente muy desafortunada con sus políticos. Seria largo de explicar que por cada "héroe" catalán existieron al menos 10 traidores o conniventes con el enemigo, hecho que ha contribuido a crear una imagen negativa de este pueblo que, en cuanto pueblo, no deja de impresionar cuando se le conoce a fondo. Los políticos catalanes actuales, para no desmerecer la tradición, son unos excelentes espejos de sus ancestros más nocivos, con honrosas y silenciosas excepciones. 5 siglos de empuje castellanizador han servido para crear en la mente de muchos catalanes un paisaje de autoodio, de sensación de ridículo y provincianidad cuando uno se oye a si mismo reivindicando sus símbolos, sus tradiciones, su cultura y sus raíces. Al otro lado de la balanza están los que odian radicalmente a España por su sistemática persecución -ha habido épocas light y épocas heavy, con vaselina o sin vaselina, pero el castigo sigue (impugnaciones al Estatut, opa a Endesa, gestión de aeropuertos, etc...- y la acusan de todos los males de este pequeño país.
No se trata de pintar rayas en el suelo ni marcar fronteras en los mapas. Se trata de poder decidir qué hacer con el dinero que el país genera, como reinvertirlo, qué priorizar, con quien ser solidario... Para poder decidir qué hacer con TUS propios recursos, con los que TU generas, hace falta eso que se llama Estado, o un federalismo en un estadio tan avanzado que es inconcebible desde el acervo castellano. No queremos fronteras. Queremos lo que otros países tienen como derecho de nacimiento. Nada más.

Neogurb:
A veces pienso que mis opiniones son tan absolutamente irrebatibles que o discutís sobre otras cosas o no podríais poner nunca comentarios. xDD

Esto iba entre unas etiquetas de ego on y ego off que el sistema se ha merendado :)

Hola Mercè,
tens tota la raó i és molt encertada l'afirmació que "el .ct fa més bonica la història del .cat". I es cert que la visió que ha donat en Saül és d'una trama que "passa a les altures, al món del politiqueig".

I es veritat que va haver-hi política, potser més que politiqueig, però si ho reflexa i transmet el llibre és perquè a en Saül l'apassionen les 'conspiracions polítiques' i hi acaba trobant més lectures que les que possiblement van haver-hi. I algunes de les que van passar i altres contactes que es van moure no hi queden reflectits...

Malgrat això, entenc que la voluntat de descriure i explicar que el .cat 'guanya' la partida, perque darrera hi ha una comunitat, queda reflectit en tota la segona part del llibre i la voluntat d'explicar el gran dinamisme de la xarxa (projectes pioners, blocs...)

Sense .ct no hi hauria hagut .cat. I amb el .cat hem aconseguit un fet únic, que no és només tenir un referent per Catalunya (que se'ns anunciava difícil amb el .ct) sinó que aconseguim que ens poguem agrupar sota un mateix espai tota la comunitat catalana (la de la xarxa, la linguística, la professional, la universitària...) el un nou marc internacional que ens ofereix Internet.

Gràcies per recordar-nos que tot va començar amb el .ct i recordar la feina feta per en Ricard.

Una abraçada

* Jo també el vaig devorar en plan novel·la. Per cert, no tenen desperdici els comentaris d'en David de Montserrat, comte Nonó, un altre dels 'grans' de la Teranyina Gironina.

Mercè,

Jo no he llegit encara el llibre d'en Saül. Però com n'he parlat bastant, em costa pensar que ho descrigui en els termes que tu tuilitzes... Només tres apunts, si em permets:

A) Tens tota la raó que el .ct i el .cat nexien de la mateixa idea, i del mateix grup de gent. És un fet que el .ct és un projecte que com a tal, encara no ha aconseguit el seu objectiu. I el .cat, que durant molt de temps tampoc, al final sí.

B) El .cat, com a projecte, ha tingut sempre una voluntat única: acosneguir el domini. Per sobre de la conscienciació, la mobitlització, etc. El .ct, ha tingut molt present també aqeusts darrers aspectes, com tu molt bé reflecteixes al post. El .cat, insisteixo, com a projecte, ha estat més "utilitarista" i més "possiblista". El .ct, ha tingut més voluntat d'engrescar.

Però, i això és la meva opinió, crec que tu caricaturitzes el que es presenta al llibre (i que conec per referències). I en tot cas, tu saps molt bé que no hi ha un grup de gent del .ct i un del .cat: inicalment, tots venm del mateix lloc.

C) És absolutament fals que mai s'apartés a la gent del .ct, i més concretament en Ricard Vaqué, de l'aventura del .cat. Sempre hi han participat. Però amb tota lagitimitat han manisfestat, en públic i en privat, que tot i donar-hi suport, no era llur prioritat. Legítim i coherent. Per tant, cooperació distant però coordial. De fet, com bé dius després, entre les persones al darrera de cadascun dels projectes no hi ha hagut mai confrontació.

I finalment una altra opinió personal: el .cat fruit del politiqueig? No hi ha hagut la comunitat al darrera? Eps, Mercè, ara exageres. El que si que és cert és que el .cat no s'ha fet i rebregat per les llsites de correu i els fòrums. Per motius de discreció necessària que potser vam exagerar, però que jo tornaria a defensar ara. Però durant els tres anys que va durar la preparació, més de 80 entitats altament representatives dels àmbits cultrual, lingüístic i també internàutic de tot el país han estat consultades, informades, embolicades en el projecte. Si vols dir que hi ha hagut poca obertura als particulars, als individus, tens raó. I, ho sento: crec que era necessari. Però d'això a negar el pes, la representativitat i la funció de les entitats de l'Associació puntCAT hi va una distància que t'agrairia que no reocrreguessis. Perquè seria molt injust, a part de fals.

Dos petons, i gràcies per mantenir viva la memòria, i, si cal, la polèmica.

Amadeu, poc il·luminat i gens fabulós.

Sobre aquest tema, vaig escriure això:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/11775

17/09/2005:

ENS CAL UN DOMINI .CT?

Primer de tot, i com ja s'ha estat dient aquestes últimes hores a tort i a dret, jo també estic immensament content per l'aprovació del domini .cat per l'ICANN.

L'alegria és total, tant en cercles polítics com, i sobretot, en àmbits socials i culturals. Dit això, vaig al gra. L'altre camp de batalla és el domini .ct (per a l'àmbit territorial del Principat de Catalunya). [...]

Em considero un independentista, per simples motius de respecte. O sigui, si juguem al "joc de les fronteres" -i, això sembla que no canviarà per un temps indeterminat-, hi hem de poder jugar tots, en igualtat de condicions. M'explico. El fet de ser partidari de la independència dels PPCC no és per motius romàntics, com es pot despendre de certs nacionalismes, és més aviat perque no entenc, i no puc acceptar, les jerarquies instaurades i els genocidis culturals legalment establerts. A mi l'atzar m'ha fet néixer als PPCC, un territori amb una cultura i una llengua pròpies, però que per fets de la història, ha estat manllevat de la seva sobirania, de la seva llibertat, la qual cosa l'ha dut a estar en un nivell jeràrquic inferior a la resta de cultures que han pogut mantenir la seva pròpia sobirania. Aquest fet, aquesta pèrdua de llibertat, aquest pas enrera, ha provocat que altres ens culturals sobirans hagin adquirit un suposat dret, de fet l'exerceixen immunement, per tal de poder decidir per nosaltres, sense el nostre consentiment, per la força (de les armes i de les lleis). Això ha provocat diferències d'estatus, una jerarquia que ens ha dut a aniquilar el respecte dels uns pels altres, s'ha creat el dret a decidir en nom del veí.

Tot això, per què ho dic? Doncs, aquests són els fonaments del meu independentisme, i no els romàntics. A part d'això, hi ha un fet global: Si unes cultures es mengen a les altres, el món s'empobreix, i les conseqüències són nefastes!

Dit això, com a introducció, i per a poder explicar el què vull acabar dient, ara toca parlar de la pregunta d'aquest escrit: Ens cal un domini .ct a internet?

Fa temps, quan vaig començar a conèixer les campanyes pels dominis .ct i .cat, tot i estar a favor d'ambdues, em vaig decantar per la primera, per la territorial. El motiu, fonamentalment, era que sense el reconeixement com a estat, a hores d'ara, no ets ningú. Però hi ha una cosa que em ronda pel cap, i que, actualment, em fa dubtar de la necessitat del domini .ct: Amb el .cat -tot i ser un domini de caire cultural i lingüístic (el primer que es reconeix al món)- es pot englobar la totalitat dels territoris dels PPCC i tota la cultura catalana que es fa a la resta del món. Per contra, amb el domini .ct, tornem a posar els fonaments de la divisió territorial dels PPCC, aquest cop en el món virtual -un món que no podem deixar passar per alt!-.

Repeteixo, crec necessari seguir lluitant pel domini .ct, però no deixa de ser desencoratjador que, aquest cop de forma voluntària, ajudem de nou a l'allunyament dels territoris germans, culturalment parlant. Potser el que ens caldria seria el domini .pc (Països Catalans). És una utopia?

Marcús

He pensat molt el com i el si era necessari escriure aquest post, abans de posar-m'hi.

Entenc que, en el context d'un procés tan delicat, les meves paraules hagin tocat les fibres respectives i es reaccioni a la defensiva.

Amadeu, no hi ha cap atac al procés del .cat, que vaig recolzar. Tan me feia com ho fessiu, només volia veure-ho fet. No desmereixo la victòria ni el procés, que a més va ser brillant. Un hack elegant.

Per mi, el .cat es punt i final. Prou gastar energies amb el domini. Per mi, s'ha arribat on volia arribar. És per això que veig tan clar el procés continu .ct -> .cat. Sense separatismes, sense faccions. De forma quàntica: una partícula pot actuar com a ona o com a partícula, però és la mateixa partícula.

Des d'aquest punt de vista, detecto un forat en la narració que ha de quedar per a la Història. El forat dels orígens, del què hi havia abans, de què va portar al .cat i sense el qual queda coixa aquesta genial epopeia: que una idea nascuda en una conversa en un xat acabi tenint el recolzament unànime del Gremi d'Editors, del Col.legi d'Advocats i, finalment, de la ICANN. És una gesta mítica. La de tots plegats.

És un conte per explicar a la vora d'un foc virtual el dia que potser ja ningú parli en català ni existeixi una Generalitat. Romandran les muntanyes i platges, els àtoms de les quals han ballat amb els nostres i ens han fet com som. I, potser, romandrà el .cat. Però els símbols i contes només s'entenen si s'expliquen des del començament. I, també, si els seus herois són una mica il.luminats.

Hola Mercè, gràcies pel teu text. Jo també recordo la lluita pel .ct dels meus anys d'universitari. Què hi farem, trobo que el .cat està molt bé. Fins i tot, m'agrada més com sona. Ja saps que això del CAT està força arrelat. Per cert, un suggeriment: "ojalá" en català és "tant de bo". Una abraçada.

Enhorabona, Mercè, per la teva lúcida visió sobre l'apparteid sofert pels del .ct. Efectivament, la diferència, tot i els suports populars (dobles) rebuts per una banda i per l'altra, és que el .ct és un projecte que al darrere hi té la idea d'Estat i el .cat a penes hi apunta.
Ah, i per cert, si busques virolles per al teu projecte sobre les xarxes telemàtqies més valdria que anessis a veure en Tresserres, no?
Un petó.

Hola Mercè. Sempre un plaer llegir-te.

La meva opinió?: Com totes les coses en aquest mon, en tot sempre hi ha un costat positiu i un altre diguem que regular:

* per una banda el domini .cat no es pot entendre mai sense l'existència prèvia (fins i tot paral·lela) del .ct;

* per altre, el debat TLD .cat vs .ct indefectiblement s'ha volgut exposar com l'alternativa viable de la primera encapçalada pels poders fàctics enfront la segona encapçalada per la societat civil --que ves per on aquesta va tenir el recolzament absolut del Parlament, encara que acabès sota un calaix per manca d'ambició i incompetència política.

Si gratem una mica els fets, veurem oh sorpresa que els mateixos que formaren part del .cat, tenien aleshores responsabilitats de Govern. I que coi varen fer quan hi eren amb aquest manament parlamentari?...

Tal qual, s'escriu la història de la Internet al nostre país: la oficialista i la del voluntarisme ciutadà. Clar exemple de que molts cops el país és molt desagraït amb els seus fills.

Mai m'han agradat ni el secretisme ni menys encara els fets consumats com ha estat el cas, atès que trobo més elegant que els objectius i els éxits s'assoleixin i gaudeixin per la participació popular, i no pel poder de quatre bitlleteres.

És per aixó que tot plegat no concorda massa amb el 'Internet IS for everyone, but it won't be unless WE make it so' (ISOC.org Motto)... malgrat que sempre hi hagi gent que de seguida s'apunten al carro a fer de claca.

Disculpeu el tó, però és així com ho sento, malgrat que sé perfectament que aquestes reflexions no agradaran a certes persones que tots coneixem.

Dos petons,

Carles

¿por que esa tradición tan arraigada de ir contra todo lo que sea implicitamente español? ¿por que esa tal mal usada costumbre de llamar al idioma "español" cuando es castellano"?, ¿Por hacerlo mas peyorativo? ¿por que se ha convertido el tema de la lengua, en una lucha fraticida y excluyente? Yo he estado en cataluña, siendo castellanoparlante, haciendo mencion de ello, y en muchos sitios "bilingüistas" (todos deben de serlo), solo me han hablado en catalan, cuando he hecho referencia "a que no lo entendia" me han costestado que lo sentian pero estaban en cataluña y era su idioma, llegandome a preguntar incluso "¿si vd. va a holanda, pide que le hablen en castellano?" siendo mi respuesta: "por mas que le pese señorita, estoy en españa, no en holanda". Creo que conseguiria mas respeto todo lo proveniente de cataluña, si de verdad, no tratasen de imponer por poelotas, lo concerniente a todo lo de allí, sincerametne, los politicos catalanes, creo que solo hacen "disparates" para tener su pequeña parcela de gloria televisiva........
un saludo

c4tboelmonn

Salut i bits,

tot just avui descobreixo aquest article, al qual he arribat en un d'aquells moments en que tens ganes de navegar sense rumb fix, googlejant i cliquejant a tort i a dret sense saber massa bé on vols anar. Bé, ja m'enteneu: que hi he arribat per casualitat ;-)

Mercè, uf... No sé ni per on començar. Tu i jo ens vam conèixer gràcies al CT i sembla que, un cop el CT hagi mort, ja ni ens llegim. Em sap greu. Retrobar-te avui amb un post escrit fa un any m'alegra i m'entristeix al mateix temps.

T'agraeixo l'article, malgrat que no l'hagi llegit fins avui. Te'l agraeixo profundament, no només perquè m'afalaga, sino perquè resumeix de forma encantadora la nostra història. Te'l agraeixo també perquè m'has aclarit dubtes: després de llegir el llibre d'en Saül em va quedar una sensació agredolça que no sabia identificar. Ara sé per què. I tu ho expliques massa bé com per intentar explicar-ho d'una manera diferent.

Va ser en David de Montserrat qui em va portar a dinar amb en Saül per a explicar-li els origens de tot plegat. Un dinar en el que varem anar desgranant tots els records dels inicis de la xarxa a Girona: la Teranyina, el programa de ràdio "Enteranyinats", Vilaweb Girona, la BBS de GRN, el canal #girona de l'IRC, els "Clips de Web" d'en David... El varem bombardejar amb les mil i una anècdotes que constituïren, de fet, el caldo de cultiu on hauria de néixer la campanya pel domini CT. Varem parlar també de la incidència que Softcatalà i ISOCCAT van tenir en el procés. Varen caure sobre la taula noms mítics de la xarxa com en Quim Gil, en Pep Payo, l'Artur Serra, en Jordi Mas, en Carles Gascón, en Carles Puigdemont, l'Oriol Ferran, i altres que injustament no recordo. Ho veus? T'imagines la quantitat d'informació que vam abocar sobre en Saül? No vam saber transmetre-li el que era estrictament essencial i bàsic i, segurament per això, en el llibre no apareixen determinats detalls de la cronologia, sense el quals algú pot arribar a la conclusió que en Vaqué és el personatge ressentit d'aquest relat. Res d'això.

Intentaré explicar-me de forma tan sistètica com pugui: en els inicis, quan la campanya de recollida de signatures pel domini CT ja ens desbordava (anys 96-99, més o menys), vaig repetir per activa i per passiva, fins i tot per ràdio i per TV, que tot allò em queia massa gran, que la meva feina havia consistit en engegar la maquinària, però que era necessari que algú altre més capaç que no pas jo (amb més contactes, més experiència, més infraestructura...), m'agafés el relleu. No sabiem com canalitzar tota aquella energia reivindicativa, com explotar tanta matèria prima. Estavem morint d'èxit. Ens trobàvem en un cul de sac i ningú ens ajudava de debò. Vam explorar les vies d'ISOCCAT, Vilaweb, Col.legi d'Enginyers, partits polítics, Generalitat i mil etzèteres. Però ningú va voler, va poder o va saber fer-se'n càrrec. Així que vaig seguir mantenint la flama encesa com bonament vaig poder (i és obvi que no ho vaig aconseguir). Explico això per tal que s'entengui que no em movia cap afany de protagonisme. Ben al contrari: jo NO VOLIA seguir liderant res. A sant de què jo havia d'anar en persona al Parlament de Catalunya a explicar a una comissió quins són els drets del nostre país? Jo? Un dibuixant?

Segueixo: un bon dia ens van venir a veure els de la futura fundació PuntCat. Crec que, d'alguna manera buscaven el 'vist-i-plau' dels històrics o, si més no, nosaltres ho vàrem entendre així. El resultat d'aquella reunió va ser que l'associació ADD.CT apareixeria com a co-fundadora de PuntCat. Fixa't si hi estàvem d'acord! Tant ells, com nosaltres, enteniem que .CAT i .CT no eren adversàries, sinó complementàries. El .CT havia alimentat el .CAT, i ara el .CAT podia alimentar el .CT. Endevant les hatxes, doncs!

Varem pactar autosilenciar-nos una mica per a no destorbar el camí cap al .CAT, però a una part d'ADD.CT no ens van agradar determinades coses que van anar succeïnt després. El temps et dóna una perspectiva que et permet veure millor les coses, malgrat que ja no hi hagi oportunitat de rectificar-les, però, sense voler entrar en detalls, el fet objectiu és que la relació es va anar intoxicant i, al final, fins i tot semblava que nosaltres no voliem el .CAT.

Crec que en Saül es va quedar només amb aquesta darrera idea perquè no li vaig saber transmetre la informació fonamental: que CT i CAT són germanes. Una ha fet carrera pel seu compte i l'altra s'ha quedat al convent destil·lant ratafia, però les sento totes dues com a filles meves.

Actualment hi ha dos persones de l'antiga ADD.CT treballant com a càrrecs directius de PuntCAT. I jo porto adquirits (a preu de mercat) quasi una dotzena de dominis .CAT, incloent el del meu propi cognom. Tinc motius per a sentir-me ressentit? He patit unes quantes punyalades com a impulsor de tot aquest sidral, però creu-me si et dic que, com a català, estic content de tenir el domini .CAT.

Només dos personatges em recorden, de tant en tant, que la flameta del CT encara no està del tot apagada: una ets tu. L'altre és en David de Montserrat. Ell guarda la clau de la darrera porta.

Ricard, em fa molt alegria saber de tu :)