Prou plou

Ahir, plovia prou com per mostrar els palmells al cel, fent cassoleta, i en poc hi havia un bassal d'aigua, com a la font.

Plovia tant que si miraves de cara els núvols les gotes et feien petons.

Ahir plovia i, si et deixaves tocar la pell, eren pessigolles d'aigua. I carícies.

Plovia prou perquè les plantes es recordessin que eren vives. I respiressin.

Va ploure tant que hi hagué trons, prous per pensar si calia aillar el router.

Va ploure prou per ser una pluja.

Plovia tant que obria el cor a donar gràcies.

La mare aigua. La mare pluja. Et protegien amb la seva densa capa.

Feia tant temps que no plovia que era un miracle tornar a sentir el cant de les gotes damunt les fulles i les teulades.

Va ploure prou per fer neteja, com una dutxa.

Plovia tant que feia riure.

Ahir va ploure, primer ben fort, després suau.

Va ploure prou per no oblidar que ve la calma després dels trons.

Copyright 2007 Mercè Molist.
Verbatim copying, translation and distribution of this entire article is permitted in any digital and no commercial medium, provided this notice is preserved.